|
en castellano: clicar aquí |
|
BREU RESUM HISTÒRIC Del Grup Unitat al Partit del Treball i Partit dels Treballadors de Catalunya passant pel Partit Comunista d’Espanya (Internacional) Primera etapa: 1967-1973. Formació. El Partit té el seu origen a Barcelona, en un grup escindit del PSUC (Grup Unitat) a mitjans de l’any 1967. Aquest primer nucli es va integrar amb diversos grups de Madrid, Saragossa i Sevilla que també procedien del PCE. Al costat d’altres grups del moviment obrer i estudiantil, van constituir, aquest mateix any, el Partit Comunista d'Espanya (internacional). Encara que s'adopta aquest nom formalment, la realitat és que són diverses cèl·lules heterogènies que actuen amb molta autonomia i desorganització. Aquests petits grups estaven units per uns principis molt generals però sense una definició política clara d’actuació ni a curt ni a mitjà termini. No existia una organització regular que els unifiqués. La primera reunió que va intentar posar ordre en el nou Partit es va celebrar al maig de 1972 amb l’assistència de representants de diverses procedències d’arreu l’Estat espanyol. Aquest grup va iniciar el treball de coordinació necessari per agrupar a tots els nuclis dispersos i celebrar el primer “Congrés de Constitució” el primer trimestre de l’any 1973 . En aquest Congrés es van establir les bases de la línia política. Es va triar un Comitè Central, que en la seva primera Sessió Plenària va nomenar a Ramón Lobato ( Eladio García Castro) secretari general. Es va començar a publicar amb periodicitat “Mundo Obrero Rojo”, el primer número de la nova etapa és de data 10 d'abril de 1.973. A partir d'aquest dia es va publicar regularment i va servir com aglutinador de la línia ideològica i d'unificador de l'actuació política. Es va publicar també la revista teòrica “Hacia al Socialismo” amb l'informe aprovat sobre la línia política, d'aquesta publicació es van arribar a editar vuit números. La formació del PCE(i) es va dur a terme, en principi, sobre la base del rebuig a les posicions del Partit Comunista d’Espanya i del PSU de Catalunya que, per als militants del nou partit, havien abandonat els principis del marxisme-leninisme, renunciant a la revolució proletària i s'havien convertit en uns partits ideològicament burgesos. Com resultat del seu radical enfrontament amb el PCE i el PSUC, acusats de revisionisme, el PCE (i) va adoptar una política impregnada d'un fort doctrinarisme, a pesar de la qual cosa, va anar cobrant certa implantació en alguns centres industrials, barris obrers i en la universitat. Mostra d'això són les nombroses detencions de membres del partit que es van produir durant el final de la dècada dels seixanta i inicis dels setanta. Segona etapa: 1973-1975. Desenvolupament. El Partit va mantenir una línia clara de condemna del terrorisme com instrument de lluita política. Davant l'atemptat que va costar la vida a l'Almirall Carrero Blanco el Comitè Central va redactar una nota que va publicar al MOR en el qual es condemnava l'atemptat, perquè aquest no era el camí que havia de prendre el poble per a aconseguir derrotar al franquisme. En aquesta segona etapa el Partit va anar assolint implantació i influència en les principals concentracions industrials del país, en el camp andalús i en la Universitat. L'any 1973 va ingressar com membre de ple dret a l’Assemblea de Catalunya, primera organització unitària composada per forces polítiques, sindicals i socials i personalitats independents, que va encapçalar la lluita democràtica a casa nostra sota la cèlebre consigna “Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia”. El 31 de Juliol de 1974 es va constituir la Junta Democràtica d'Espanya a Paris, formada pel PCE i altres partits i personalitats independents democràtes i antifranquistes: PSP, democristians, socialdemòcrates,… El PCE(i) va realitzar, en un primer moment, una severa crítica a la Junta Democràtica en el número 23 del Mundo Obrero Rojo de 15/08/74. De seguida però va rectificar la seva posició i va demanar el seu ingrés en la mateixa. Va ser acceptat al març de 1975, sota la denominació de Partit del Treball d’Espanya. El Partit es va desenvolupar d'una forma notable durant aquest període, participant com avantguarda de nombroses lluites socials i es va anar nodrint dels elements més actius de les mateixes. Coincidint amb la integració en la Junta Democràtica, el diari va canviar la seva capçalera per la del “Correo del Pueblo”, va escurçar els períodes de publicació i es va utilitzar com element d'agitació i propaganda, essent difós en un ampli cercle de simpatitzants. El Partit, en la seva primera Conferència en el mes de gener de 1975, va canviar la seva denominació per la de Partit del Treball d'Espanya. Durant tot aquest període les joventuts del Partit van experimentar un important desenvolupament. Sota la denominació Jove Guàrdia Roja d'Espanya, s'havien unificat les diverses organitzacions juvenils que s'havien anat organitzant en funció dels sectors en els quals actuaven : Joventuts Universitàries Revolucionàries, Joventuts Revolucionàries de Batxillerat i la branca obrera juvenil del PCE (i) que va ser la qual inicialment va adoptar aquesta denominació. Tercera etapa: 1976-1977. Consolidació. Coincidint amb la mort biològica de Franco el 20-N de 1975, el règim també agonitzava. Els treballadors, els estudiants i tots els sectors socials es mobilitzaven i, en moltes d’aquestes mobilitzacions, el paper d'avantguarda del PTE i de la JGRE era cada cop major, per l'intens activisme i l’abnegació revolucionària dels seus militants. Durant aquest període el Partit es va proposar deixar de ser un partit de quadres i va fixar com objectiu incorporar a un major nombre de militants i simpatitzants. L'any 1976 va ser un any de mobilitzacions per la recuperació de les llibertats constants i massives. Les primeres, els diumenges 1 i 8 de febrer a Barcelona, van suposar una sorpresa per a la policia i pels sectors econòmics i polítics del país instal·lats en el poder. Van ser un sever toc d'atenció. La lluita estudiantil era cada vegada més massiva, el moviment obrer estava cada vegada més efervescent i es desenvolupaven amb força les comissions obreres en les fàbriques, el moviment veïnal adquiria unes proporcions insospitades organitzant-se per onsevulla associacions de veïns i començaven a emergir nous moviments com el feminista, l'ecologista i el pacifista. Les mobilitzacions de tots els sectors de la societat incorporaven d'una o altra forma, entre els seus objectius de lluita, la recuperació de les llibertats polítiques. Els recitals de cantautors -Raimon, Lluís Llach...- es convertien en autèntiques manifestacions de rebuig al franquisme. Els sectors aperturistas del règim, esgotat l'Esperit del 12 de febrer, no podien mantenir la situació i van haver de desprendre's del govern d'Arias Navarro (juliol), un feixista lligat als grups més ultres del règim (l’anomenat “búnker”), incapaç de dur el timó d'una transició pacífica que la casta dirigent i la burgesia pretenien, per evitar que la mobilització de les classes populars acabés desbordant la reivindicació democràtica i anés més enllà en plantejaments de transformació social. Es va encarregar la tasca de conduir una transició controlada cap a una situació de llibertats descafeïnades a Adolfo Suárez, un polític que, des del càrrec de cap del govern, va saber llegir la situació en la qual es trobava el país. Amb l'aliança estreta i la col·laboració dels sectors democràtics de la dreta espanyola, del PSOE i el PCE, va governar el país entre 1976 i 1981 (des de juny de 1977 com líder de la Unión del Centro Democrático) pilotant el que avui coneixem com “transició democràtica”. La transició del franquisme cap a un règim de llibertats es va dur a terme sense demanar responsabilitats pels crims comesos i procurant el control i la pacificació, quan no el desmantellament dels moviments de masses. Els grups de la ultradreta conscients de la seva pèrdua de poder i de la inevitabilitat del canvi de règim van endurir en aquest període les seves accions contra els moviments i partits democràtics. Els assassinats comesos en diverses manifestacions i concentracions populars així ho van testificar. El punt culminant va ser la matança comesa en el despatx d'advocats de CC.OO. del carrer Atocha (24/01/1977).. Els plantejaments de ruptura amb el vell règim de l'oposició democràtica van anar cap a posicions cada vegada més moderades alhora que s'anava organitzant incipientment la dreta democràtica i feien la seva aparició en l'escena política nous líders i partits representatius dels interessos d'aquests segments socials, alguns d'ells demòcrates conversos d'última hora i altres que, havent mantingut posicions democràtiques des de sempre o gairebé sempre, no s'havien, fins llavors, destacat com opositors al règim o s'havien mantingut prudentment al marge de la lluita per les llibertats i de la mobilització popular. Majoritàriament, les forces democràtiques opositores al règim van passar d'una concepció rupturista del canvi democràtic, a una concepció reformista que concedia que la transformació democràtica de la societat espanyola se supedités a un pacte amb els sectors més reaccionaris i els poders fàctics que havien sustentat al règim, a l'oblit, a la desmobilització, a l'abandó de símbols, etc... Qui militàvem en el Partit del Treball d'Espanya i en la Jove Guàrdia Roja volíem que el canvi democràtic fos, a més de rupturista, acompanyat de profundes transformacions socials. Els pactes de la Moncloa signats a l'agost de 1977 van suposar un dels moments culminantsen el procés de transició. La inflació galopant, el creixement vertiginós de l'atur obrer, les conseqüències de la crisi del petroli en la nostra economia, el desenvolupament de la qual a partir dels anys seixanta s'havia basat en l'energia barata, a més del turisme i les divises dels emigrants, etc... feien que la situació fos insostenible. Aquests pactes van tenir com primer i fonamental objectiu la contenció de l'efervescència en la qual es trobava el moviment obrer. El Partit del Treball preconitzava la necessitat d’unificació de tota l'oposició democràtica, que desunida s'afeblia enfront del règim, i, per tant, de les dues organitzacions unitàries existents : la Plataforma i la Junta, capitanejades pel PSOE la primera i pel PCE la segona. Finalment es va dur a terme aquesta unificació, en el mes de Juliol del 76, amb la creació de la que va acabar sent coneguda com a “Platajunta”. L'estiu de 1976, governant ja Adolfo Suárez, va ser assassinat en una platja d'Almeria, per la guàrdia civil, Francisco Javier Verdejo, militant de la JGR quan iniciava la pintada de la qual va ser consigna emblemàtica del Partit en aquells anys : “PA, TREBALL i LLIBERTAT”. Va ser una de les últimes víctimes mortals de la lluita per la democràcia en el nostre país. Mitjançant la intensa activitat política dels seus militants, el Partit del Treball va aconseguir certa influència i es va erigir en molts sectors i territoris com el partit més important a l’esquerra del Partit Comunista. Això li va exigir adaptar la seva concepció de partit i evolucionar cap a la conversió en un partit de masses i adequar el seu missatge polític per a fer-lo arribar una base més àmplia. En l’àmbit sindical el Partit va impulsar la creació de la Confederació de Sindicats Unitaris de Treballadors (CSUT), en el camp andalús, entre els jornalers, va promoure la creació del Sindicat d'Obrers del Camp (SOC), en l’àmbit de la dona va impulsar la lluita feminista per la igualtat de drets de la dona, promovent a casa nostra la creació de la Associació Catalana de la Dona (ACD) i la celebració a Barcelona de les primeres Jornades Catalanes de la Dona que van aconseguir un ampli recolzament per part de totes les organitzacions feministes i un gran reso social. En l’àmbit de la joventut la Jove Guàrdia Roja va impulsar mobilitzacions importants, tant en el món estudiantil com en els barris, i pel dret a vot als 18 anys. En el camp català el Partit va col·laborar en la creació del sindicat Unió de Pagesos. A l’exèrcit els joves del Partit i de la Jove Guàrdia Roja que feien el servei militar obligatori s’organitzaven en la Unió Democràtica de Soldats (UDS) per desenvolupar treball polític entre els soldats i lluitar per la millora de les seves condicions de vida en les casernes. Durant aquest període es van legalitzar els sindicats. UGT va realitzar el seu congrés públicament a l'abril de 1976, igual que el PSOE va celebrar el seu congrés en la legalitat al desembre d'aquest any. Al juny de 1976 van ser amnistiats als dirigents de CC.OO processats en el Sumari 1001. CC.OO. també treballa com organització legalitzada. Els moviments ciutadans i de tot tipus actuaven de forma oberta i sense que el règim tingués capacitat per a reprimir-los. A Catalunya el governador civil, Sánchez Terán, es va veure obligat a permetre la primera celebració legal de la Diada de l’11 de setembre, encara que no va poder celebrar-se a Barcelona ciutat i es va traslladar a Sant Boi de Llobregat. El 17 de març de 1977 el govern Suárez va decretar l'amnistia per a tots els presos polítics. El Diumenge de Rams de 1977 va ser legalitzat el PCE perquè pogués presentar-se a les primeres eleccions quasi-democràtiques del 15 de juny d'aquell any. El Partit del Treball encara il·legal es va presentar a les eleccions del 15-J a través d’una agrupació electoral, el Front Democràtic d'Esquerres (FDI 122.608 vots) i a Catalunya amb la coalició Esquerra de Catalunya, formada amb els partits nacionalistes Esquerra Republicana de Catalunya i Estat Català. Aquesta coalició va obtenir un diputat, Heribert Barrera de ERC, amb el 4,72% dels vots, gairebé 144.000. En el senat el Partit va donar suport a la coalició unitària Entesa dels Catalans, els candidats de la qual van arrasar en obtenció de vots, Josep Benet va anar el senador més votat de tota Espanya. A l’abril de 1977 es va produir la unificació del Partit del Treball amb el Partit Comunista d'Unificació, fruit al seu torn de la unificació de diversos grups : Larga Marcha Hacia la Revolución Socialista, Lluita de Classes, Información Obreira i Comitè d'Estudiants de Guipúscoa. El partit unificat va mantenir la denominació Partit del Treball d'Espanya i es va canviar el nom de l'òrgan oficial del Partit pel de Unión del Pueblo. Quarta etapa: 1977-1979. Manteniment i participació en conteses electorals. Les eleccions del 15-J van suposar un dur cop per als militants i l’estratègia política del Partit. Encara que aquestes eleccions es poden titllar de no plenament democràtiques ja que es van convocar i van realitzar sota un intens soroll de sabres i amb bona part dels partits de l’oposició il·legals, va quedar clar que la majoria del poble espanyol optava per aquells que mantenien posicions més reformistes. Va guanyar el centre dreta representat per la Unión de Centro Democrático, coalició de partits democràtics de centre i de dreta que gairebé es va improvisar per a concórrer als comicis. Els dos únics partits d'entre els quals s’havia organitzat la dreta més reaccionària que van obtenir representació parlamentària, Fuerza Nueva de Blas Piñar i Alianza Popular de Manuel Fraga, van quedar com forces merament testimonials. El Partit Comunista d'Espanya, si exceptuem el PSU de Catalunya, no va cobrir les expectatives electorals que havia generat pels seus anys de lluita, lideratge de l’oposició antifranquista i arrelament en els moviments populars. Va ser la socialdemocràcia, representada pel PSOE, la força que es va erigir en aglutinant de la major part del vot d’esquerra. A Catalunya va quedar per a la història la dada que el conjunt del vot a partits i coalicions d’esquerra va ser àmpliament majoritari. Per al Partit a Catalunya el fracàs electoral que va suposar la no obtenció de representació parlamentària pròpia, va tenir un alt preu, es va desencadenar una crisi, que duia algun temps larvada, entre qui mantenien unes posicions més obertament nacionalistes i d’autonomia en l'elaboració de la línia política i qui defensaven posicions més “ortodoxes” de submissió al centralisme democràtic. Aquesta crisi va acabar amb l’escissió/expulsió d'un significat grup de dirigents amb el secretari general al capdavant, que van formar amb altres forces i personalitats com Xirinacs el Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional (BEAN). Però també va servir per obrir un intens debat intern sobre la lluita nacional i el paper del Partit que va acabar amb la federalització de l’organització i l’adopció de la denominació Partit del Treball de Catalunya. El Comitè Nacional de Catalunya del PTE és va convertir en el Comitè Central del PTC. Les Corts Generals van començar a elaborar la Constitució, es va restablir la Generalitat de Catalunya el 29 de setembre de 1977, després de la impressionant manifestació d'un milió de persones pels carrers de Barcelona exigint l’Estatut i la tornada del President, va tornar de l'exili Josep Tarradellas per a presidir la recent restaurada Generalitat de Catalunya i un govern d’unitat en el qual van participar els partits centrista, socialista, comunista i nacionalistes, que havien obtingut representació parlamentària a les Corts Generals i alguna personalitat independent. El 6 de desembre de 1978 el poble espanyol va ratificar en referèndum la Constitució elaborada per les Corts espanyoles. En les eleccions generals de 1979, una vegada aprovada la Constitució, el PTE va obtenir en tota Espanya 191.977 vots i l'Organització Revolucionària dels Treballadors (ORT) 127.643 vots. En un intent de recompondre l’esquerra marxista es van unificar ambdós partits, que mantenien posicions ideològiques i polítiques molt similars, i es va constituir el Partit dels Treballadors d'Espanya, a Catalunya PTC, el 7 de juliol d’aquest any. Eladio García Castro va ser triat secretari general del nou partit, i el seu òrgan oficial es va denominar Yesca. L’esforç del nou Partit dels Treballadors per no convertir-se en una força testimonial com ho eren altres a l’esquerra del partit comunista, va culminar en les eleccions municipals als primers ajuntaments democràtics d’octubre de 1979, en les quals va cristal·litzar el treball realitzat durant tots els anys de lluita. El resultat d’aquestes eleccions va ser l’obtenció d’uns 400 regidors i 20 alcaldes, amb una mica més de 300.000 vots a tota Espanya. Epíleg: 1980 . De la il·lusió al desencantament. Les eleccions als ajuntaments democràtics de 1979 van ser l’inici de la fi. Es va evidenciar definitivament que opcions revolucionàries que amb els seus plantejaments anaven més enllà de la ruptura democràtica, preconitzant profundes transformacions socials, com la que representava el Partit no tenien un espai social i electoral en el qual desenvolupar-se. La forma d'estat de monarquia parlamentària i democràtica, homologada per Europa, satisfeia les aspiracions de les forces democràtiques reformistes que havien pactat la transició i que representaven a la gran majoria de ciutadans. Encara va haver un intent d’obtenir representació en el Parlament de Catalunya, en les primeres eleccions autonòmiques de 1980, participant amb una coalició amb altres forces d’esquerra (Bandera Roja, Moviment Comunista, Lliga Comunista Revolucionària) : Unitat pel Socialisme, que tampoc va assolir el seu objectiu. No obstant això, va ser significativa la victòria electoral d’un partit nacionalista de centre dreta, Convergència i Unió, en una comunitat autònoma que només tres anys abans havia estat batejada, pels seus resultats electorals, com la zona més roja d'Europa. El Partit estava desorientat. No havia una estratègia clara sobre com continuar avançant cap al socialisme, el desencantament que es va instal·lar en un ampli sector de lluitadors antifranquistes també es va apoderar de molts militants i es van produir grans divergències en el seu nucli sobre com afrontar la situació política, econòmica i social que s’havia vingut consolidant a Espanya. A tot això calia afegir una situació greu d’endeutament econòmic, causat per les participació en les múltiples campanyes electorals. A Catalunya el Partit dels Treballadors de Catalunya es va dissoldre oficialment en un Congrés celebrat a Cornellà de Llobregat, al juliol de 1980, i es va constituir una Comissió Liquidadora que va intentar, sense molt èxit, per la situació d’enfrontament existent entre les distintes faccions, entre altres raons, aconseguir suport econòmic per aquells que havien avalat els crèdits electorals del Partit i que veien com les entitats financeres i de crèdit els hi reclamaven.
Principis ideològics i polítics (síntesis) EL Partit del Treball es declarava marxista-leninista i es proposava instaurar el poder dels treballadors per a dur a terme la construcció del socialisme i arribar a la societat sense classes, és a dir, el comunisme. Marx, Engels, Lenin, Stalin i Mao, eren els nostres referents teòrics i ideològics. Conseqüents amb la nostra anàlisi marxista de la història defensàvem que en la societat existien interessos de classe contraris i irreconciliables i que solament mitjançant la lluita de classes, veritable motor de la història, que culminés amb la revolució es podia enderrocar el poder de la burgesia i instaurar el poder dels treballadors per a iniciar la construcció del socialisme. El PT es plantejava un objectiu intermedi: aïllar a l’enemic principal, l’oligarquia monopolista, i unir contra ella a la majoria del poble, mitjançant una aliança interclassista de totes les forces interessades en aprofundir la democràcia i abordar transformacions econòmiques i socials de caràcter antimonopolista i antiimperialista. Es tractava d’instaurar en una primera etapa una democràcia popular i per a aconseguir-lo construir un Front Democràtic que inclogués a la classe obrera, els camperols, la petita burgesia, els intel·lectuals i altres sectors socials contraris al gran capital. El triomf d’aquest front popular havia de significar l’establiment d’un nova forma d’Estat, la República Democràtica, que, sense ser encara el socialisme, transformés les bases fonamentals sobre les quals se sustenta el capitalisme, mitjançant la transformació democràtica de l'Estat espanyol, garantint la plena igualtat de drets de totes les nacions que ho constitueixen, inclòs el seu dret a l’autodeterminació, l’aprofundiment en la democratització de tots els àmbits de la vida del país, la posada a la disposició del poble dels mitjans fonamentals pe producció i de la reforma agrària, el que permetria orientar l’economia cap al progrés social i es creant les condicions objectives per a solucionar els problemes mes candents del poble, tant els econòmics com els educatius, culturals, de benestar i salut,.... Però per a iniciar el somiat camí de la construcció del socialisme, en l’Espanya d’aquells anys era necessari en primer lloc acabar amb la dictadura feixista. Només resolent la contradicció dictadura - democràcia i resolent la qüestió nacional seria possible deixar al descobert la contradicció fonamental, de classe, entre la burgesia i el proletariat i el seus aliats. Trenta anys després els que hem estat organitzadors de la Trobada d’antics camarades celebrada a La Farga de l’Hospitalet de Llobregat, el 19-N passat, i molts dels assistents al mateix, hem constatat que, per sobre de les nostres diferències polítiques i ideològiques actuals, ens uneix quelcom que quedarà per a sempre : l’haver compartit lluita i ideals en aquells anys tan difícils, primer en la clandestinitat durant la dictadura i després en la legalitat durant la transició, i l’orgull d’haver militat en una força política d’esquerres que es va destacar per la combativitat i abnegació dels seus militants, que va jugar un paper d’avantguarda en la lluita antifeixista, i que va contribuir, sens dubte, a la transformació democràtica d'Espanya. Per això és pel que volem recuperar i reivindicar la memòria històrica del projecte polític en el qual tan activament participàrem i hem impulsat la creació de la “Associació d’antics militants i simpatitzants del Partit del Treball i de la Jove Guàrdia Roja, PA, TREBALL I LLIBERTAT” que té com a principal finalitat reivindicar i recuperar la memòria històrica d’aquestes organitzacions i altres d’afins i de tota una generació de gent d’esquerra que amb la seva lluita i sacrifici va contribuir, sens dubte, al restabliment de la democràcia en el nostre país. |
